19 anys fotent las vida dels que no saben somriure

Potser no siga el moment adequat de la meua vida per a fer recompte, malgrat que hui comença per a mi un nou any, ja fa 19 anys que vaig deixar eixa vida de maxim plaer, fa 19 anys que vaig abandonar el ventre de ma mare.. i ara sols pu pensar en tot alló que he recorregut, les etapes de la meua vida que he començat, amb o sense illusio pero que al cap i a la fi, vaig començar i vaig abandonar...
La escoleta, on sense adonar-me'n vaig coneixer als que després serien la meua vida,
el cole on comence a tindre records, del primer amor, de les primeres amigues i amics, els cels, i lo dolentes que arriba a ser la gent, els bons moments, les noves coses que descobreixes dia a dia, any darrere any, guiat com no pels mestres i amics que són els que en part t'ensenyaràn a crèixer...
el darrer cicle de primària, milers d'experiències, infantessa trencada entre insults i burles, maduressa precoç que et dona la vida al donar-te pals per tot arreu...
després aplega la ESO i amb primer una nova vida.. diferent.. de la teua dolça clase de 11 i més tard 16 persones a una classe enorme envoltada de gent qe no coneixes, gent dolenta qe critica sense saber.. gent de tots els estils, pero poca bona gent...
més tard horitzons, de nou comences a ser acceptada, entre amics i amigues que previament havies conegut a l'escoleta... ara eres acceptada, tens el teu gran grup d'amics, sols uns pocs continuen jutjant sense coneixer pero per fi has aprés que aquells que de veres t'estimen estan amb tu dia a dia... i per fi.. coneixes a una bona persona en la teua vida... es fa el teu millor amic, t'enamores i per tant perseguir-ho ho aconsegueixes... et senteixes la xica més afortunada de la teua vida, fins que les que eren les teues amigues es fan persones dolentes, capaços de burlar-se de fer-te mal, de riure's de tu i deixar-te de costat, sols per que pre primer cop en las teua vida estàs sentint-te estimada i has adconseguit alló que sempre havies desitjat.. el teu xicon sembla ser la millor persona del món, passa el temps, pocs amics, però amor de veritat.. carn d'amants... pocs amics, molts enemics, la persona a la que estimes se'n va amb una enemiga, et deixa sola i ara de nou tornes a sentir-te com en primaria, tornes a la dura infantessa de dolor i satira, en la que tu, ets la burla de tots... tots riuen de tu, tots et miren com si fos unbitxo raro.. però prompte descobreixes que no ho ets, que ets una persona amb personalitat a diferència de tots aquells clons qe s'han estat riguent de tu.. i alces el vol.. canvies d'aires, nous amics, nous amors, ara la gent jutja després de coneixes, i quasi sempre positivament, molts amors que semblaven l'ultim... amors a ddistància que et plenaven com si estiguesen a la mateixa habitacio... amors desenamorats que formaven part de tu... però pareix qe la vida agafa sentit. les burles desapareidxen pel cami, els rencors que et tenien queden estancats... i per fi pareix qe tornes a somriure.. pero jo soc xica de sofrir.. m'encanta... per aixo m'enamore de les pitjors persones...les que fan mal... però després d'amors que creia unics, trobe el veritable amor, faig els 18 anys i després els 19... i amb ell continue en la que potser la remontada de la meua vida.. a veure si tinc sort.. i si no l'any que ve faré nova cronica..